Benvolguts i ben informats lectors, em torno adreçar a tots vosaltres (sóc en Q.), per comunicar-vos en primera persona l’excel·lència del Ier..........CB Mascle.En aquest tractat podreu trobar a més de grans narracions dels fets més socarradors de la nit del dissabte 17 de novembre, un ampli reportatge fotogràfic i videogràfic de les gestes magnificents dels vostres personatges preferits, sense deixar de banda també, les gestes no tan dignes que no es van atrevir a fer alguns d'aquests personatges esmentats, tot hi haver-ho promès.
Tot va començar abans de "l'entrenu" del divendres gràcies a la gran crònica històrico-fantàstica, d'un dels grans absents del sopar, l'Alberto, que fent ús de la prosa i la lírica més potent mai vista fins el moment, va impregnar les nostres ànimes de coratge, valor i orgull per afrontar la indigna tasca de destrossar el Banyoles de gairebé 50 punts al partit referent a la 9ª jornada del campionat mundial de bevedors de cerveses doble malta i coronitas sub 25.
Dit això i prèvia observació de l’acaparadora victòria i apabullant potència i vigor físic de l'Uri al Campionat del Món Mundial d'Esmaixades d'Esquenes de Triple Salt Mortal Fètides només participable per part de bevedors compulsius de doble malta i coronitas, farem un salt temporal i ens remetrem als fets ocorreguts al restaurant amb nom d’una pel·lícula clàssica del director de cinema italià Federico Fellini i en que al pòster de cartellera s’observa una dona amb una pitrera bastant més que ofenosa i opulenta. (http://www.youtube.com/watch?v=yQu5tnWvZYA)
Un cop reunida la immensa majoria d’assistents del sopar al punt de trobada a la plaça Poeta Marica (perdó, volia dir Marquina), i després que, únicament la persona més elegant mai vista en tota la història de la ciutat de Girona es prengués la primera però no última beguda alcohòlica elaborada a base de civada, ens varem dirigir, jugadors i afició, cap a la zona de “Pedret” coneguda per alguns com “Pedrito” o “Piedrecilla”. Durant l’àrid trajecte amb cotxe, varem tenir la sort de trobar-nos per voluntat del destí (i bàsicament perquè havíem quedat així) al molt honorable senyor Entrenador i senyora (pares prominents del que està cridat a ser l’autèntic crack del CB Quart(perdó, volia dir CB Mascle) que desbancarà les més que obsoletes velles glòries que no fan més que escampar la deshonra i la vergonya al bàsquet(a més d’una vapor fètid que alguns d’aquests paios emeten ja sigui per les vies sudorípares o bé en forma de pets i veixines o simplement no rentant les samarretes de jugar els partits).
L’entrada al restaurant es va fer de forma violenta, deixant clar en tot moment, que fotríem un merder de collons, o dit de forma elegant: “l’entrada al restaurant es va fer de forma decidida i alegre, deixant clar en tot moment, que fotríem un merder de collons.” Un cop asseguts i amb una inoportuna barrera que separava una mica afició i jugadors (fins que finalment l’element alcohol la va destruir de forma definitiva i per sempre al més pur estil del mur de Berlín), varem procedir a l’elecció del suculent i esperat tiberi i beveri.
Com molt bé saben alguns, la diferència de velocitats entre servir el beure i el menjar va ser bastant elevada, i sobrepassava amb escreix els límits legals permesos. Aquest fet va provocar l’embriaguesa avançada i precoç de la majoria dels comensals, si més no dels més ben parits. En aquest punt de la història, cal fer esment que l’ignominiós personatge Bota no va tenir la decència d’aparèixer i correspondre les seves afectuoses promeses amb actes dignes d’un home, i va al·legar un terrible mal de cap com a excusa, suficient però poc convincent, per no venir. Dit això i per iniciativa d’un servidor, abans que servissin el menjar vaig obsequiar amb un instrument de percussió que es toca amb dos pals, té forma cilíndrica i fa un soroll de bom! bom!, del qual no en direm el nom per no induir a més errors, a una de les més fidels cheerleaders, així com una de les més afectades per la decisió d’en David de faltar al sopar. La rebuda de l’instrument es va fer amb gran entusiasme i sentiment i va fer sorgir l’espurna necessària per animar el sopar i conciliar de forma universal i necessària l’equip i l’afició(final dels mals entesos i del xiulets que es començaven a fer sentir a les grades durant els partits).
Donada l’eufòria del moment i entremig de gran fervor i xivarri, sempre ben acompanyats per l’instrument de percussió, varem ser amenaçats i escridassats per una fornera que feia pizzes, sense cap mena de vergonya ni pudor, semi nua i a la vista de tothom. El crit temible que ens va dirigir, és capaç de reduir a no res a la bèstia més temible: “sou una colla de senglars i me cago amb la mare que....pip, o potser va dir: sou una colla de ximpanzés mal xirgats i us penso donar per darrera........... vegada menjar o potser va dir, sí, sí, va dir això: podeu cridar tant com vulgueu, però no toqueu més el tambor dels pebrots, que no esteu sols aquí. I així va procedir a enverinar-nos, un per un, la pixa (perdó volia dir la pizza).
Com podeu comprovar estimats lectors, no hi ha treva en aquest món i ni pagant 400 eurazos per 20 pizzes, 10 ampolles de vi barato i alguna mousse de plàstic groc, no et pots fer respectar i rebre un tracte decent.
No cal fer esment de cap acte més digne de ser anomenat, a excepció del que va fer en Sergi, persona que no deixa de sorprendre’m. L’heroïcitat d’en Sergi és tan magna que no es pot expressar en paraules i un medi escrit, caldrien 1000 tambors i trompetes ressonant a destró i contravent: es va tirar mig litre d’oli picant per centímetre quadrat de pizza, i a més no es va queixar, ni va suar, ni va plorar, ni va deixar anar els esfínters en cap moment i a més a mig fer, va repetir l’acció de tirar més oli a la pizza. Amb això queda gratament definit el concepte que jo tinc per virilitat.
La següent etapa va ocórrer al vell mig del carrer, amb caire de comiat per part d’alguns dels més estimats presents, i amb una fred capaç de glaçar qualsevol part del cos, amb especial menció per la fava. Varem decidir per tant, posar-nos a recés, en algun local d’oci nocturn. Després de rebre nombroses propostes de treure’m la roba (fins i tot la corbata) i passejar-me amb el corbatí gelat fins al local escollit, simplement per demostrar que volia dir ser “tan mascle”, varem agafar el cotxe per avançar gairebé dos metres i aparcar prop del lloc on un servidor va dir adéu a tan gran festa.(Després d’alguna copa més,unes quantes fotos i molt bona estona compartida amb alguns de vosaltres)
El pub musical(freqüentat per espècies madures) amb nom d’ascendència francesa i caire glamourós, esperava la nostra entrada amb verdadera impaciència i els braços oberts, la multitud ens aclamava i nosaltres no paràvem de saludar a banda i banda, tal com estem acostumats als pavellons on sovint anem a jugar. La festa nocturna va portar-se a terme sense massa incidents, grans balls ètnics, folklòrics i altres d’incomprensibles ballats per part de l’auris( o uri) i en jordi carreres (més conegut com “en races”).Després d’aquesta estona tan joiosa l’anna i jo mateix varem retirar-nos de la festa nocturna i vam obrir-nos pas intrèpidament cap a Cassà de la Selva, passant per davant de la nostra Seu, el nostre inexpugnable santuari que és el pavelló de Quart i que és on els membres d’aquest gran equip ens trobem i fem allò que tots fem tant malament, que és jugar a bàsquet, i allò que fem tant bé que és tocar tant el “collons” com podem.
Ha estat un plaer escriure per un públic tant agraït, que en l’últim article em va regalar 12 comentaris. En aquest punt i dit això passo el relleu a qualsevol que continués la festa a partir de llavors.
No hay comentarios:
Publicar un comentario